Com a membres de Equilae, sempre és un plaer escoltar el Dr. Monllau transmetent-nos la seva experiència. En aquesta ocasió, ens parla sobre l’evolució de la cirurgia meniscal des de principis dels anys 80 fins a l’actualitat. Esperem que us resulti tan interessant com a nosaltres.
Durant molts anys la meniscectomia total ha estat el tractament elegit per a un trencament meniscal. Aquesta era una tècnica que donava bons resultats clínics a curt termini, els quals empitjoraven a mesura que passaven els anys.
Ja en la dècada dels 40, el Dr. Fairbank va descriure l’aparició de canvis artròsics radiogràfics després d’una meniscectomia total. Amb el pas dels anys s’ha demostrat que hi ha relació entre la quantitat de teixit meniscal ressecat, el dany condral i els posteriors canvis degeneratius que sorgeixen al compartiment meniscectomitzat.
Progressivament, les meniscectomies han passat a ser cada vegada més conservadores, fonamentalment des de l’aparició de l’artroscòpia al començament dels anys 60.
Cap a finals dels 80 sorgeix el concepte de la reparació meniscal mitjançant sutures. Tot i això, i per diferents motius (la vascularització del menisc, el temps d’evolució, els diferents tipus de lesió, etc.), no totes les ruptures meniscals han o poden ser suturades i continua sent necessari realitzar en determinats casos una meniscectomia parcial.
Durant la dècada dels 90, i en la recerca d’evitar el deteriorament que pateix l’articulació després d’una meniscectomia, apareix en escena la substitució meniscal, mitjançant implants en els casos de defectes meniscals parcials, i amb al·loempelts o “meniscs de donants” per als defectes meniscals complets.
És en el camp de la cirurgia de substitució meniscal on el Dr. Monllau i el seu equip han realitzat durant els últims 10 anys nombroses i rellevants aportacions científiques. A dia d’avui, a Equilae, s’han realitzat més de 150 implants (de col·lagen i poliuretà) i aproximadament 200 trasplantaments meniscals.
Durant els anys, la tècnica utilitzada per l’equip per al trasplantament meniscal ha anat evolucionant (inicialment el trasplantament es fixava només amb sutures, després amb barra òssia i més recentment associant una capsulodesis) amb l’objectiu d’obtenir millors resultats pel que fa a la reducció del dolor, l’augment de la qualitat de vida, la prevenció del desgast articular i l’optimització de l’extrusió del teixit trasplantat.
Quan es pot realitzar un trasplantament meniscal?
La indicació quirúrgica més freqüent per realitzar un trasplantament meniscal és l’aparició de la síndrome postmeniscectomia. Això és, l’aparició de dolor, molèstia i / o vessament al genoll d’un pacient al qual se li ha realitzat una meniscectomia prèviament i es troba en una edat primerenca per col·locar una pròtesi. Al seu torn, l’articulació ha de mostrar un desgast articular limitat, indemnitat lligamentosa i una correcta alineació de l’extremitat.
Quin postoperatori s’ha de seguir?
S’adaptarà a cada pacient en funció dels procediments quirúrgics associats que s’hagin realitzat.
A trets generals, el pacient romandrà en descàrrega i amb el genoll en repòs durant les primeres dues setmanes. Posteriorment realitzarà càrrega parcial progressiva amb crosses fins a la sisena setmana. El rang de mobilitat articular anirà en augment, autoritzant una flexió major de 90 ° després de la sisena setmana.
Concepte de preservació articular
Després de 16 anys d’experiència i amb més de 200 pacients operats a Equilae, es pot concloure que després de la cirurgia de trasplantament meniscal, els pacients aconsegueixen una disminució del dolor i milloren la seva qualitat de vida, canviant la història natural d’un genoll degeneratiu i retardant una possible cirurgia protèsica.