És coneguda la relació entre la quantitat de teixit meniscal ressecat i l’aparició de canvis degeneratius que poden aparèixer al genoll amb el pas dels anys. Per aquest motiu, actualment, i quan la ruptura ho permet, les tècniques tendeixen a ser més conservadores, sent el seu objectiu reparar o substituir el teixit meniscal malmès o menisectomitzat prèviament.

L’any 2001, a Equilae es va realitzar el primer trasplantament meniscal al·logènic. El que es pretenia amb aquesta tècnica era disminuir els símptomes d’un pacient que havia sigut menisectomitzat temps enrere (quadre al qual es va anomenar “síndrome postmenisectomia”).

Des d’aleshores s’han realitzat més de 200 trasplantaments meniscals al llarg dels quals s’han anat introduint millores de forma continuada.

Durant els darrers anys, a Equilae s’ha associat una capsulodesis a la tècnica de trasplantament meniscal amb l’objectiu d’evitar o reduir l’extrusió del menisc trasplantat. La mateixa es realitza mitjançant el passatge de sutures a través de la càpsula articular i introduint aquestes en 2 túnels a través de la tíbia.

En relació a aquesta tècnica, compartim amb vosaltres l’article que hem publicat recentment a la revista Arthroscopy, amb un nivell d’evidència II, en el qual es presenten els resultats obtinguts després de comparar la primera sèrie de trasplantaments meniscals amb barra òssia i la sèrie actual, en la qual, al realizar la cirurgia de substitució, es va associar la tècnica de capsulodesis.

Com veureu, en el grup de pacients als quals es va realitzar una capsulodesis es va trobar una extrusió meniscal menor, mantenint al mateix temps una millora similar en la funcionalitat i en l’alleujament del dolor.

La capsulodesis és una tècnica confiable, reproduïble, i que no requereix de la utilització d’implants.

Esperem que sigui del vostre interès.

Pots veure l’article complet aquí.

També és possible visualitzar la tècnica en el sigüent link.

 

---

 

Avui volem compartir l’actitud preventiva que adoptem a Equilae de cara a les infeccions en cirurgia de genoll, així com el desenvolupament d’una nova tècnica que ens ha permès reduir a zero les infeccions després de la reconstrucció del lligament creuat anterior.

El diari La Vanguardia s’ha fet ressò d’aquesta tècnica:

Una nova tècnica redueix a 0 les infeccions lesions de lligaments genoll

Les lesions degeneratives de genoll (artrosi o desgast articular) suposen una important alteració de la qualitat de vida, produint dolor i impedint la realització d’activitats quotidianes. D’altra banda, les lesions lligamentoses de genoll (la lesió del lligament creuat anterior és la més coneguda) impossibiliten en molts casos la pràctica esportiva amb normalitat, el que també influeix negativament en les persones actives.

Quan s’opera a Equilae a un pacient per una lesió degenerativa o per una lesió lligamentosa de genoll, l’objectiu és tornar-li la qualitat de vida i el retorn a la pràctica esportiva. La nostra missió és la satisfacció del pacient.

No obstant això, poden aparèixer complicacions que fan que aquest retorn a la normalitat sigui més lent, com la infecció postquirúrgica. Aquest retorn a la normalitat es pot dificultar quan la gestió de la infecció no es realitza de manera adequada. Es detallen a continuació, en primer lloc, les infeccions protèsiques (després de cirurgia de pròtesi total de genoll, PTG) i en segon lloc les infeccions en cirurgia lligamentosa (després de reconstrucció de lligament creuat anterior, R-LCA)

 

Infecció després de pròtesi total de genoll (PTG)

La taxa mitjana d’infecció de PTR a Europa és del voltant del 2,5-3%. A Equilae s’ha aconseguit disminuir aquesta taxa fins a l’1,5%. Això s’ha aconseguit mitjançant la implementació de diverses mesures:

• Descolonització bacteriana prèvia a la cirurgia: mitjançant l’ús d’agents antisèptics els dies previs a la cirurgia, s’aconsegueix disminuir la possibilitat que en la pell del pacient hi hagi bacteris que puguin produir la infecció.
• Optimització de profilaxi antibiòtica: quan s’implanta una pròtesi, sempre s’administra antibiòtic abans de realitzar la cirurgia. Amb això s’aconsegueix disminuir el risc d’infecció. A més, a Equilae, seguint els estudis més recents sobre el tema, s’adapta aquesta profilaxi en funció dels factors de risc de cada pacient (obesitat, tractaments antibiòtics previs, malalties reumàtiques, etc.)
• Ús de ciment amb antibiòtic: per ancorar les pròtesis de genoll a l’os (tant al fèmur com a la tíbia) s’utilitzen ciments biològics. Aquests ciments es poden carregar amb antibiòtic, una mesura eficaç segons els registres de pròtesis dels països escandinaus.

Què passa si malgrat aquestes mesures s’infecta la PTG?

Afortunadament, a Equilae l’equip està habituat al maneig de la infecció protèsica, formant part de prestigioses organitzacions europees que es dediquen a l’estudi de la mateixa (ESSKA, Pro-Implant Foundation, per exemple).

La part més important per a la gestió de la infecció després de PTG és el diagnòstic, ja que en molts casos aquestes infeccions únicament produeixen dolor i no van acompanyades dels símptomes que els pacients o molts professionals entenen com infecció: pus, febre, etc. Aquest desconeixement pot comportar greus conseqüències, perquè si no es diagnostica, no es pot realitzar el tractament adequat. Per tant, davant d’un pacient que després d’implantar una PTG sempre ha tingut dolor, és crucial descartar que aquest dolor no sigui causa d’una infecció protètica. Aquest tipus d’infeccions de PTG que únicament cursen amb dolor es coneixen com infeccions de baix grau, ja que els bacteris són capaços de acantonar-se en la pròtesi formant una biopel·lícula que impedeix que els antibiòtics actuen. Per això, en cas de diagnòstic d’infecció de PTG és necessari realitzar una cirurgia al mateix temps que s’associen antibiòtics.

 

Infeccions després de reconstrucció de lligament creuat anterior (R-LCA)

Aquest tipus d’infeccions són una mica menys freqüents que les de pròtesi total de genoll, encara que són igualment importants. Els registres europeus assenyalen una taxa d’infecció d’entre l’1% i el 2%. En els últims anys, a Equilae s’ha aconseguit reduir les infeccions de R-LCA a una taxa 0. Això s’ha aconseguit mitjançant la implantació d’una tècnica desenvolupada juntament amb investigadors australians. Aquesta tècnica consisteix a impregnar la plàstia de LCA (el nou lligament que s’implantarà per substituir el lligament trencat) en una solució de vancomicina. Aquesta pràctica ha estat avalada per diversos estudis científics i ha permès l’entrada d’Equilae al prestigiós ACL study group, així com la participació en convenis d’estudis científics amb hospitals tan importants com el Charité de Berlín. Aquestes col·laboracions han permès saber més sobre l’origen de la infecció de R-LCA, la seva prevenció i el seu tractament.

 

En definitiva, es tracta de mesures encaminades a disminuir el risc d’infecció i a optimitzar el tractament amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida del pacient.

 

---

 

Com a membres de Equilae, sempre és un plaer escoltar el Dr. Monllau transmetent-nos la seva experiència. En aquesta ocasió, ens parla sobre l’evolució de la cirurgia meniscal des de principis dels anys 80 fins a l’actualitat. Esperem que us resulti tan interessant com a nosaltres.

Durant molts anys la meniscectomia total ha estat el tractament elegit per a un trencament meniscal. Aquesta era una tècnica que donava bons resultats clínics a curt termini, els quals empitjoraven a mesura que passaven els anys.

Ja en la dècada dels 40, el Dr. Fairbank va descriure l’aparició de canvis artròsics radiogràfics després d’una meniscectomia total. Amb el pas dels anys s’ha demostrat que hi ha relació entre la quantitat de teixit meniscal ressecat, el dany condral i els posteriors canvis degeneratius que sorgeixen al compartiment meniscectomitzat.

Progressivament, les meniscectomies han passat a ser cada vegada més conservadores, fonamentalment des de l’aparició de l’artroscòpia al començament dels anys 60.

Cap a finals dels 80 sorgeix el concepte de la reparació meniscal mitjançant sutures. Tot i això, i per diferents motius (la vascularització del menisc, el temps d’evolució, els diferents tipus de lesió, etc.), no totes les ruptures meniscals han o poden ser suturades i continua sent necessari realitzar en determinats casos una meniscectomia parcial.

Durant la dècada dels 90, i en la recerca d’evitar el deteriorament que pateix l’articulació després d’una meniscectomia, apareix en escena la substitució meniscal, mitjançant implants en els casos de defectes meniscals parcials, i amb al·loempelts o “meniscs de donants” per als defectes meniscals complets.

És en el camp de la cirurgia de substitució meniscal on el Dr. Monllau i el seu equip han realitzat durant els últims 10 anys nombroses i rellevants aportacions científiques. A dia d’avui, a Equilae, s’han realitzat més de 150 implants (de col·lagen i poliuretà) i aproximadament 200 trasplantaments meniscals.

Durant els anys, la tècnica utilitzada per l’equip per al trasplantament meniscal ha anat evolucionant (inicialment el trasplantament es fixava només amb sutures, després amb barra òssia i més recentment associant una capsulodesis) amb l’objectiu d’obtenir millors resultats pel que fa a la reducció del dolor, l’augment de la qualitat de vida, la prevenció del desgast articular i l’optimització de l’extrusió del teixit trasplantat.

Quan es pot realitzar un trasplantament meniscal?

La indicació quirúrgica més freqüent per realitzar un trasplantament meniscal és l’aparició de la síndrome postmeniscectomia. Això és, l’aparició de dolor, molèstia i / o vessament al genoll d’un pacient al qual se li ha realitzat una meniscectomia prèviament i es troba en una edat primerenca per col·locar una pròtesi. Al seu torn, l’articulació ha de mostrar un desgast articular limitat, indemnitat lligamentosa i una correcta alineació de l’extremitat.

Quin postoperatori s’ha de seguir?

S’adaptarà a cada pacient en funció dels procediments quirúrgics associats que s’hagin realitzat.

A trets generals, el pacient romandrà en descàrrega i amb el genoll en repòs durant les primeres dues setmanes. Posteriorment realitzarà càrrega parcial progressiva amb crosses fins a la sisena setmana. El rang de mobilitat articular anirà en augment, autoritzant una flexió major de 90 ° després de la sisena setmana.

Concepte de preservació articular

Després de 16 anys d’experiència i amb més de 200 pacients operats a Equilae, es pot concloure que després de la cirurgia de trasplantament meniscal, els pacients aconsegueixen una disminució del dolor i milloren la seva qualitat de vida, canviant la història natural d’un genoll degeneratiu i retardant una possible cirurgia protèsica.

 

---