Anatomia
La fàscia lata o cintilla iliotibial és la porció tendinosa del múscul tensor de la fàscia lata. Aquest té la seva inserció proximal a la cresta ilíaca de la pelvis i presenta un trajecte descendent per la cara lateral del muscle on es transforma en la fàscia lata, la qual s’inserta a nivell distal a la tíbia, en el tubercle de Gerdy. Abans d’insertar-se a la tíbia, passa per sobre d’una prominència òssia del fèmur anomenada “epicòndil lateral”.
Amb el genoll en extensió, la fascia lata passa per davant de l’epicòndil lateral, entra en contacte amb aquest quan es flexiona el genoll a uns 30º i es localitza amb una flexió més gran. A la zona existeix una estructura anomenada bursa, que facilita el lliscament del tendó sobre l’ós.
Causes
Diversos factors poden afavorir l’aparició d’aquesta síndrome, també anomenada síndrome del corredor. El primer element és la sobrecàrrega, motiu pel qual afecta principalment a corredors i a ciclistes, ja que realitzen un esforç perllongat en un mateix rang de flexió del genoll repetidament.
Un altre factor important és la superfície sobre la qual es realitza l’activitat física, ja que els pendents i les escales afavoreixen l’aparició d’aquest quadre.
Per últim, i no menys important, trobem els factors anatòmics, com són els peus plans, el genu varo, la rotació interna augmentada de la tíbia sobre el fèmur, l’excessiva rigidesa de la cintilla iliotibial, així com una contractura del tensor de la fascia lata i el gluti major.
Símptomes
És freqüent que corredors i ciclistes es generi una fricció excessiva a aquesta zona, la qual pot desencadenar en dolor a la part lateral del genoll, que comença de manera progressiva, incrementant-se amb l’activitat física i disminuint amb el repòs.
Tractament
Els tractaments es poden dividir en tres modalitats, sent el de primera elecció sempre el més conservador.
A la primera modalitat, s’indica al pacient la disminució de la càrrega de l’exercici, evitant correr en baixades o pujar i baixar escales en excés. També és important en aquesta etapa fer una anàlisi de la petjada, corregint la càrrega mitjançant la utilització de plantars si és necessari. Es realitzen tractaments antiinflamatoris, fisioteràpia i exercicis d’estiraments de la fàscia lata i altres grups musculars.
La majoria dels pacients milloren amb el tractament més conservador, tot i que la tendència a la recaiguda dels símptomes és elevada si no es realitza de forma rigorosa.
La segona modalitat del tractament es dóna quan ha fracassat l’anterior, cosa que es produeix amb poca freqüència. Davant d’aquestes situacions es pot recòrrer a les infiltracions corticoanestèsiques locals i per últim, a la cirurgia.
En aquesta tercera modalitat, la cirurgia, s’accedeix a la fascia lata mitjançant un abordatge lateral del genoll i es realitza una tenotomia parcial i una resecció de la bursa inflamada. La recuperació dura aproximadament un parell de mesos.
