Lesions Condrals

Aquesta tipologia de lesió, avui continua representant un desafiament pel que fa al seu tractament. Això es deu a la carència de vasos sanguinis que presenta aquest teixit, fet que provoca que la seva capacitat d’autoreparació i autoregeneració siguin pràcticament nul·les.

L’objectiu del tractament quirúrgic d’aquest tipus de lesions és aconseguir un teixit cicatricial o de substitució de característiques histològiques el més similar possible respecte al teixit natiu.

Existeixen diferents opcions terapèutiques per aquest tipus de lesions, que varien segons la magnitud i la localització de la lesió, l’edat i la demanda funcional del pacient. En totes les tècniques emprades és fonamental definir el protocol de rehabilitació pel postoperatori, que ha d’incloure les sessions  diàries de mobilitat passiva continua i evitar la càrrega de la zona operada per afavorir la formació del teixit cicatricial.

Tècniques d’estimulació medular: microfractures i nanofractures

La realització de microfractures i nanofractures té per objectiu l’arribada de cèl·lules pluripotencials a la zona de lesió condral. Aquestes cèl·lules tenen la capacitat de diferenciar-se i permeten la formació del teixit cicatricial anomenat fibrocartílag, el qual s’assembla al cartílag hialí normal tot i que presenta característiques mecàniques inferiors.

Per tal de permetre l’arribada de les cèl·lules pluripotencials a la zona de la lesió, es realitzen perforacions a l’ós subcondral (la capa òssia que es troba exposada a les lesions condrals de gruix complet.

La diferència entre les microfractures i les nanofractures és que aquestes últimes, més innovadores, són d’un diàmetre menor i tenen més profunditat. L’objectiu d’això és incrementar l’eficàcia de la técnica.

En relació a les nanofractures, i com a conseqüència d’estudis histològics esperançadors, s’utilitza el quitosà. Conjuntament permeten la formació i estabilització d’un coàgul a nivell de la zona de lesió que formarà un teixit de característiques similars a les del cartílag hialí natiu.

Mosaicoplàstia

Existeixen casos en els quals les lesions, a més d’afectar el teixit condral també comprometen l’ós subcondral. En aquestes situacions pot reparar-se la zona mitjançant la utilització de cilindres osteocondrals que s’obtenen de zones que no reben càrrega del mateix genoll del pacient.

La realització d’aquest tipus d’intervenció dependrà de la mida, la localització i l’edat del pacient. En les lesions més grans, es reserva l’opció d’emprar al·loempelts provinents del banc de teixits.

Cultius de condròcits i cèl·lules mesenquimals

Es tracta d’una tècnica mitjançant la qual s’aconsegueix un teixit de cicatrització que histològicament s’assembla al cartílag original. En l’avaluació dels resultats clínics aconseguits amb aquesta tècnica no s’ha demostrat una diferència significativa respecte a les altres tècniques mencionades, per això es reserva la seva utilització per a casos específics.

El cultiu de condròcits requereix dues intervencions quirúrgiques. La primera es realitza per artroscòpia i en ella es fa una biòpsia del cartílag del genoll. Aquesta mostra es cultiva en un medi enriquit que permet l’expansió del nombre de cèl·lules. Després d’un període d’entre 3 i 4 setmanes es procedeix a la col·locació dels condròcits multiplicats a una matriu porosa i mitjançant una cirurgia oberta s’implanten al genoll.

Pel que fa a les cèl·lules mesenquimals, des de Equilae es desenvolupen diferents línies d’investigació i assajos clínics per establir i comprovar el seu abast terapèutic. Aquestes tenen un gran potencial de diferenciació que permet adaptar-les a les funcionalitats de les cèl·lules condrals. S’obtenen mitjançant la punció i aspiració de medul·la òssia, generalment realitzada a la cresta ilíaca del pacient.

Osteosíntesi

A vegades pot produir-se un despreniment d’un fragment condral i del seu ós subjacent. Això pot donar-se a causa d’un traumatisme o per la reducció temporal de l’aportació sanguínea a la zona de la lesió, com sol succeir a l’osteocondritis disecant (OCD).

L’osteocondritis disecant és una patologia que freqüentment es produeix en adolescents generant dolor i a vegades vessament articular.

En aquells casos on els símptomes no desapareixen amb tractaments no quirúrgics, és a dir, basats en la descàrrega de l’extremitat, es realitza mitjançant l’artroscòpia una preparació de la zona del defecte ossi d’on s’ha vessat el fragment buscant incrementar l’aportació vascular a la zona i posteriorment es fixa el fragment osteocondral emprant diferents implants segons el cas.

OCD