Què és el lligament creuat anterior i per a què serveix?
El lligament creuat anterior (LCA) és un dels 4 estabilitzadors principals del genoll, formant el “pivot central” juntament amb el lligament creuat posterior (LCP).
És el principal estabilitzador anterior del genoll, evitant el desplaçament anterior de la tíbia amb el fèmur, a més controla la hiperextensió i la rotació interna.
Com es produeixen les lesions de LCA?
Tot i que poden succeir en diferents activitats de la vida diària, les lesions del lligament creuat anterior solen estar relacionades amb la pràctica esportiva, especialment en esports que requereixen “pivotatge”, com és el cas del futbol, el bàsquet, l’esquí o el rugby.
És habitual que es produeixin mitjançant una autolesió, és a dir, sense que intervingui cap altre factor que els nostres propis moviments. La lesió de LCA pot donar-se en la caiguda després de realitzar un salt o en un canvi de direcció, a això se suma la contracció del quàdriceps i moviments en valg, flexió i rotació externa.
Quins són els símptomes d’un trencament de LCA?
En el context agut, és freqüent que es doni una inflamació intensa del genoll o hemartrosis, és a dir, acumulació de sang en el genoll, acompanyada de dolor i limitació del rang de mobilitat.
Després d’aquest procés agut disminueix el dolor i comencen els símptomes de “fallida” o inestabilitat articular al realitzar gestos de rotació, moviments rutinaris o activitats de la vida diària, com a conseqüència del trencament d’un dels principals estabilitzadors del genoll.
Quins són els riscos associats a un trencament de LCA?
Després d’un trencament de LCA poden aparèixer episodis d’inestabilitat o la sensació de “fallida del genoll” (així és com ho descriuen molts dels nostres pacients), i això comporta un risc més gran de patir trencaments meniscals o danys en el cartílag, el que pot suposar el desenvolupament d’artrosis a llarg termini.
Totes les lesions de LCA s’han d’operar?
En la major part dels casos la resolució ha de ser quirúrgica, ja que és l’única via per normalitzar l’estabilitat del genoll. Tot i això, en aquells pacients amb poca demanda física i que no pateixen episodis d’inestabilitat durant les activitats de la vida diària es pot indicar un tractament conservador o no quirúrgic.
Quines tècniques s’utilitzen per a la reconstrucció del LCA?
Existeixen diferents tècniques per a la reconstrucció del lligament creuat anterior (RLCA). Actualment, s’utilitzen tècniques “anatòmiques”, que han desplaçat a les utilitzades prèviament, anomenades “transtibilials”, ja que aquestes últimes no aconseguien controlar l’estabilitat rotacional del genoll.
Quin és l’empelt més adequat?
Per reconstruir el lligament creuat anterior s’ha d’utilitzar un empelt, i l’elecció de l’empelt es decideix segons cada cas, depenent de l’edat, l’alçada i el pes del pacient. També influeixen en l’elecció el tipus d’esport realitzat i la freqüència i intensitat amb la qual es duu a terme, i a més es tenen en compte algunes característiques biomecàniques de l’articulació.
Els empelts més utilitzats són:
- Tendó isquiotibial: el seu principal avantatge és una morbiditat menor a la zona d’on s’obté l’empelt i la possibilitat d’aquest de regenerar-se. A més, és estèticament favorable, ja que la cicatriu és menor (25mm aprox) i es realitza a la part anterointerna del genoll. Respecte als desavantatges, trobem principalment el temps d’integració del tendó a l’os (10-12 setmanes).
- Tendó rotulià: l’avantatge més gran és que l’empelt s’integra més ràpid (entre les 4 i les 6 setmanes). Però, com a contrapartida, pot presentar més dolor a la cara anterior del genoll després de la cirurgia. A més, és menys estètic, ja que l’empelt s’obté realitzant una incisió a la part anterior del genoll d’uns 5-6cm.
- Tendò quadricipital: la tècnica és similar a la del tendó rotulià. S’obté conjuntament amb un fragment ossi del pol superior de la ròtula, però no posseeix pastilla òssia a l’altre extrem. Els principals avantatges són que s’integra ràpidament a nivell del fèmur i que genera menys dolor a la cara anterior del genoll que la plàstia del tendó rotulià. El desavantatge és que requereix el mateix temps d’incorporació a la tíbia que els tendons isquiotibials.
Aquestes són les principals opcions en el cas de les cirurgies primàries. Altres estructures tendinoses o al·loempelts se solen reservar per a cirurgies de revisió o multiligamentoses.
Quins pacients presenten un risc més gran de tornar a trencar-se després d’una reconstrucció del LCA?
Existeix evidència suficient de què alguns pacients tenen índex més gran de fracàs o re-trencament després d’una reconstrucció del lligament creuat anterior. Entre aquests trobem:
- Menors de 18 anys
- Esportistes amb un alt nivell de pivotatge a nivell del genoll
- Pacients hiperlaxes
- Pacients amb un alt grau d’inestabilitat rotacional preoperatòria
- Aquells pacients que són sotmesos a cirurgies de revisió
En els pacients que presenten alguna/es d’aquestes característiques, se sol associar una tenodesis anterolateral amb l’objectiu de disminuir la inestabilitat residual i/o la taxa de re-trencament.
Quan operar-se?
El moment idoni és quan l’articulació s’ha desinflamat, s’ha aconseguit recuperar la mobilitat al complet i el dolor ha remès. Per facilitar que això succeeixi, s’indiquen al pacient una sèrie de pautes de rehabilitació que haurà de seguir abans de l’operació, com realitzar exercicis per l’enfortiment muscular o la crioteràpia. Tinguem en compte que realitzar una bona feina durant el preoperatori optimitzarà els resultats del postoperatori.
Com és el postoperatori i quin és el temps de recuperació?
El pacient sol estar ingressat fins el dia següent de la intervenció. Utilitzarà ortesis per a protegir el genoll durant les primeres dues setmanes i ajudar a mantenir-la estesa durant la nit.
Durant els primers dies o setmanes es prioritza el control del dolor (mitjançant crioteràpia i medicació específica) i l’activació muscular (mitjançant exercicis isomètrics), i progressivament es va recuperant la mobilitat, agregant exercicis de musculació segons la tolerància de cada pacient.
En aquesta fase, serà indispensable comptar amb un procés de rehabilitació personalitzat, el que requerirà una feina coordinada entre el cirurgià i el fisioterapeuta.
Tots els pacients sotmesos a una cirurgia de LCA han de reintegrar-se progressivament a l’esport, realitzant un programa de “Return to Play” d’acord a l’activitat esportiva específica de cada pacient.
En aquesta etapa, treballar conjuntament amb el rehabilitador és indispensable per dur a terme un programa que involucri activitats funcionals, perfeccionament i correcció de gestos esportius, així com l’enfortiment muscular, que permetran aconseguir no només un nivell de satisfacció elevat a l’hora de la reincorporació esportiva sinó també una disminució de les possibilitats de patir una nova lesió.
